Una noia òrfena de catorze anys es va enamorar d’un noi que es va allistar a les Milícies Urbanes de Tarragona per defensar la ciutat.
Així comença una vella llegenda que l’Anita ens narrarà. Embarassada i vídua la joveneta, abatuda davant la desgràcia, es va refugiar en el convent de les monges clarisses d’aquella ciutat, i va donar a llum a una nena preciosa que van batejar amb el nom de Tecleta.
Tots el que la van veure explicaven que era la nina més bonica que mai va existir. Pelosa, tenia el seu caparró recobert per un borrissol de color que brillava com l’or sota els rajos del sol. Els seus grans ulls blaus il·luminaven el seu somriure.
Mereixia ser una bebita feliç, però la guerra va arribar a les portes de Tarragona i el foc i la destrucció ho van envair tot.
Plorarem quan coneguem els esforços desesperats de la seva jove mare per salvar-la del Mal que l’aguaitava.
Al final, un dragó de les tropes de Napoleó, un bon home que estava ebri, la va sentir plorar i va buscar-la per punxar-la amb la seva baioneta.
Aquell home va ser rebutjat per tots els seus companys, i al cap de poc temps es va quedar cec per un accident, i tots el van abandonar.
Desesperat, va fugir pel mig del bosc i els llops se’l van menjar.
I com molt bé va dir la poetessa Safo de Lesbos fa més de dos mil cinc-cents anys, referint-se als covards:
Moriràs, i de tu no quedarà memòria.
I mai ningú sentirà desig de tu,
perquè no seràs partícip de les roses de Pieria:
Fosca, en la morada d’Hades
la teva ànima voletejarà entre innobles morts.
Els nens i els joves aprendran d’aquesta història, que no hi ha crim pitjor que fe mal o abusar dels nens, i que quan vegin que algú ho fa, han d’avisar als seus mestres o a la policia.
I que no hi ha pitjor desgràcia que una guerra, car moren els soldats i provoquen gran patiment a la població civil indefensa.
